dissabte, 10 de juny de 2017

TERRASSA - QUIOSC DE BEGUDES AL PASSEIG

TERRASSA - QUIOSC DE BEGUDES AL PASSEIG

El dia 29 de juliol de 1827, els propietaris terrassencs Salvador Vinyals, Josep Maurí i Francesc Galí i Galí cediren uns terrenys, a l'indret conegut com a “Camp de les tres puntes” per tal que fossin destinats a lloc d’esbargiment i passeig dels terrassencs.
Aquest terreny fou aplanat amb terres procedents de l’anivellament del carrer Mas Adei, il·luminat amb fanals d’oli fins al dia 27 de juny de 1883 que els substituïren pels de gas, i finalment l’any 1924 pels d’elèctric.


Estem parlant del que avui coneixem com a Passeig.
En Baltasar Ragón ens explica que primerament va ser guarnit amb tota  classe d’arbres, plàtans, moreres, lledoners, etc., fins a l’any 1870 que es posaren vuit rengles de plàtans a l’estil de l’època.


Gaire bé 75 anys després del naixement del Passeig com a tal, l’onze de juliol de 1901, l’empresari Miquel Pompidor sol·licita permís a l’Ajuntament per instal·lar-hi un quiosc per a la venda de begudes,   com podem veure a la instància que presenta a la comissió de foment (OM132/1901), en la que entre altres coses diu: “...desea instalar un kiosco de diez y seis palmos de circunferencia destinado a la venta de refrescos, en uno de los arroyos laterales del paseo, frente a la casa que habita don José Maurí...”


El ple del mateix 11 de juliol ho aprova i li donen permís per tenir-lo obert fins a final d’any previ pagament d’una taxa de 10 ptes.
A l’informe de la dita petició no s’hi adjunta cap plànol, però disposem de fotografies que ens diuen com era el quiosc i a on estava situat. Aquest permís s'anirà renovant any darrera any.



  El quiosc fou inaugurat el diumenge 21 de juliol del 1901, i la premsa de l’època se’n feu ressò.
El setmanari EGARA del dia 28, el diumenge següent, ho explicava amb detall:
“En la tarde del Domingo anterior se inauguró el elgante kiosco que los hermanos Pompidor han instalado en el Paseo. La concurrència que con tal motivo acudió allí fué numerosa, entre la que sobresalian hermosas tarrasenses vistiendo elegantes trajes, permaneciendo en aquela meno sitio hasta después de oscurecido. Los acordes de una nutrida orquesta que ejecutaba escogidas piezas, y las frescas y  regalades bebidas que se servia al aire libre ebajo de aquellos frondosos árboles, hacian más atractiva la estància al antes poco frecuentado paseo.”


 El dijous següent, festivitat de Sant Jaume, el quiosc no va tenir tant èxit degut a la pluja, però el setmanari aplaudia la iniciativa i acabava dient: “ Aplaudimos la idea realizada por los señores Pompidur (sic), y deseamos que los tarrasenses correspondran á sostener ese público esparcimiento, único con que cuenta nuestra Ciudad.”
D’aquest quiosc no en tornem a tenir notícies fins que, segons Ragón, al llibre “Els carrers de Terrassa l’any 1800”, ens diu, quan parla del Passeig, que el 18 de novembre de 1911 el quiosc fou traslladat a l’indret del Passeig central però a la part esquerra.


D’aquest trasllat no he trobat cap referencia, ni als Arxius, ni a la premsa. Disposem de fotos que sí semblen aclarir aquest canvi d’ubicació, però algunes dates no concorden.


En el blog de l’amic Joaquim Verdaguer hi podem llegir que els germans Pompidor, l’any 1913, amb motiu de veure’s obligat a tancar el quiosc que tenien al cap d’amunt del carrer Sant Pere, “ i els germans Pompidor van traslladar el negoci del quiosc a l’extrem del passeig, a l’altura del carrer de Sant Antoni.”
Jo aquí discrepo de l’idea del Joaquim, doncs els Pompidor ja feia dotze anys que tenien un quiosc al Passeig.
Efectivament, en fotos del 1913 trobem un quiosc de begudes al cap d’amunt del Passeig, però les fotografies ens mostren que ja no és el mateix que trobem l’any 1911.


Del quiosc del 1913 tampoc trobo referencies ni a l’Arxiu Històric, ni a la premsa, ni tan sols cap concessió de permisos a les actes dels plens de l’Ajuntament.
És a dir, l`únic document fefaent de la seva existència, son les fotografies que disposem gràcies als fotògrafs de l’època, encarregats, a traves de les fotos postals, de deixar constància de la Terrassa de principis del segle XX.
Com que no disposo de documentació sobre el tema, no sabem qui va dissenyar el quiosc modernista del 1913, però jo en tinc una possible autoria, seria obra de Josep M. Coll i Bacardí.


Per bé, que com ja he dit, no hi ha documentació del que veiem a les fotos, sí que ni ha d’un que evidentment no es va portar a terme i que correspon a un projecte signat per Coll i Bacardí. Aquest projecte, sense datar, presenta pressupost i disseny de com hauria de ser.





Arxivat a l’Arxiu Històric (OP22/1920)(data incorrecta, ja que Coll va morir l’any 1917) incomprensiblement sense expedient adjunt que ens digui quin dia va entrar a l’Ajuntament ni qui el va presentar.
M’he permès la llibertat de jugar una mica amb les fotos que tenim i el dibuix d’en Coll i Bacardí, i el resultat és el d’un quiosc de fantasia.




Evidentment aquest quiosc no ha existit mai, tan sols a la meva imaginació.

Rafael Aróztegui i Peñarroya
Juny 2017

Documentació : ACVOC
Fotos : Fons Ragón/AMAT

dilluns, 17 d’abril de 2017

TERRASSA - Procesión del Encuentro

A Terrassa, al barri de Les Arenes, de ja fa uns quants anys se celebra la "Procesión del Encuentro"

El focus de la Setmana Santa va estar en la processó del "Encuentro", organitzada per la parròquia de la Mare de Déu de les Arenes. La sortida des del temple (carrer del Canigó, 64) va comptar amb la presència dels passos del Crist Captiu, Crist Natzarè amb la Creu i la Verge de les Angoixes.

Aquí us deixo un recull de fotos del esdeveniment:
PROCESION DEL ENCUENTRO




dimecres, 12 d’abril de 2017

TERRASSA - CASA AGUSTÍ JOVER

CASA AGUSTÍ JOVER

Aquell matí assolellat, vàrem sortir a rondar amb la meva dona. No teníem rumb, ni encaminament determinat. Agafats de bracet fèiem estaries pels carrers matant l’estona. Les dones al carrer s’encallen i es paren adés adés. Ara un aparador, ara una coneixença... el que sigui les distreu de la passejada.

Amb això que ella es ficà en una tenda per veure que si coïa. Jo desficiós l’esperava a fora. Embadocat i absort mirant les façanes davant meu, de sobte en vaig veure una que em va deixar bocabadat i esmaperdut.



Anys i anys aquella façana allà i jo sense parar-hi compte !!!
Ràpidament agafo la màquina, faig fotos a dojo, i també faig propòsit d’anar, l’endemà sens falta, a l’Històric a veure el que trobava.
I ho vaig trobar. Expedient d’obres majors OM23/1890. Petició del patrici Agustí Jover, permís per enderrocar la casa de la seva propietat del carrer de la Font vella núm. 44, i fer-ne una de nova. Amb plànols signats pel mestre d’obres Joan Carpinell.






A partir d’aquí la bona amiga Maria Mercè Compte Barceló, em fa la descripció arquitectònica de la casa:
Aquesta façana correspon als models acadèmics més emprats per els mestres d’obra, planta baixa com a basament,


 i en aquest cas, dos pisos amb balcó




i un tercer amb galeria de finestres i sense coronament de façana.



Estilísticament la podríem catalogar com a classicisme eclèctic. Del projecte inicial, trobem a faltar l’estil més característic de les façanes d’aquesta època com son la imitació de carreus de pedra natural amb estuc. En aquest cas, molt reformada, s’han perdut les pilastres als extrems del parament principal amb estuc encoixinat que podem veure projectat en el plànol original. Tot i això, si que s’han mantingut les decoracions clàssiques de pilastres laterals que traspassen tots els ordres.









Sembla haver sofert una modificació posterior en els baixos, podent fer desaparèixer les pilastres laterals d’estuc encoixinat amb les portes d’entrada i local amb acabaments arrodonits més d’estil modernista. També el primer pis sembla haver patit una reforma amb l’obertura de  dos finestres simètriques a banda i banda de la sortida a balcó.



En aquest exemple no hi ha tampoc les característiques ornamentacions i decoracions de balustrades i respiradors de terracota però si la utilització del ferro forjat en les baranes, un estil ja molt generalitzat en aquest període. Pel que fa a aquest disseny de barana, respon a un dels més comuns i estesos.




 L’especialista en modernisme, Vicente de la Fuente, ens passa un mostrari de baranes de la casa “HIJO DE MIGUEL MATEU”, a on hi podem veure les dues emprades per les balconades de la casa Agustí Jover del carrer de la Font vella núm. 44, concretament el model núm. 10 per al primer pis, i el núm. 11 per el segon.



I fins aquí una petita reivindicació dels nostres mestres d’obres, en aquest cas de Joan Carpinell, i de les obres menors, però no menys importants, que podem trobar a Terrassa a poc que dirigim la nostra mirada cap a munt. Descobrirem coses que mai hauríem sospitat de la nostra estimada Terrassa.




Agraïments:
A Maria Mercè Compte i Barceló, per la descripció arquitectònica,
a Vicente de la Fuente, per l'ajuda en trobar catàleg de baranes,i a Maria Galí i Font pel cop de mà en el redactat.
I com sempre la col·laboració de la gent de l'Arxiu Històric de Terrassa - ACVOC.

ACVOC OM23/1890














dimarts, 4 d’abril de 2017

TERRASSA - HISTÒRIA CRÍTICA DEL LLEGAT D'ANTONI JOSEP TORRELLA i MAURÍ

  



Nascut  a Terrassa el 14 d’agost del 1843. Fill d’en Jaume Torrella, “el Met de l’Antonia”,  l’industrial que va tenir la vista de treure’s de sobre uns terrenys inundables, com es va demostrar 102 anys després (1962),  que tenia a tocar de la Riera del Palau i que va passar per ser el visionari que va obrir Terrassa més enllà de la Riera mitjançant la construcció de 10 cases per gent pobre (pobre gent que varen tenir de suportar més de trenta anys creuant la riera sense cap pont), al que avui coneixem com a carrer Torrella.

Cases que construí el Met de ca l'Antonia

Però tornem al nostre personatge, l’Antonio J. Torrella. Advocat de professió i molt, però que molt, republicà de vocació.
Era tant republicà que va arribar a ser un dels millors amics d’en Nicolás Salmerón, que per cert el va visitar a casa seva, al carrer Gavatxons 9, quan el Torrella estava a les portes de la mort. Ah, també molt amic del Lerroux, això no crec que tingués molt mèrit, de Justino Azcàrate i Giner de los Rios.
Batejat de naixement, de jove va veure la llum i va deixar d’anar a Missa, això comportaria que a la seva mort fóra enterrat al cementiri dit “Civil” (el dels creients devia ser “L’Incivil”).
De càrrecs en va tenir la tira, en esclatar la revolució del 86 el fan secretari de la Junta Revolucionaria de Terrassa. Més tard regidor de l’Ajuntament.
Fundador de la societat “Centre liberal Monàrquic”. Defensor del partit liberal i de la dinastia d’Amadeu de Saboia. Es veu que llavors els republicans eren com els d’ara, que, a segons a on, també donen suport a monarquies. (si penseu que penso amb el PSOE, sou uns mal pensats, o no)
Fundador de “El Tarrasense”, primer periòdic que es publicà a Terrassa, l’any 1868.
A Barcelona funda, amb altres personatges, el diari republicà possibilista (no sé què vol dir però queda molt bé) “La Publicidad”. Col·labora amb “El Diluvio”.

Càrrecs a la Junta del Col·legi d’Advocats, President i bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès, Director de Societat Anònima de Tramvies de Barcelona, i tal i tal i no va parar mai de tenir càrrecs i més càrrecs, bé, si va parar, a 60 anys, quan una cruel malaltia degenerativa (hi ha malalties que no siguin cruels i et portin a la mort?)  el va portar a sofrir durant 6 anys, fins els 66, reclòs a la casa del carrer Gavatxons, a on N’Antonio Torrella, moriria el dia 24 de novembre de l’any 1910.

A partir d’aquí us poso una sèrie de links, perdó, enllaços, per si realment voleu saber més de la seva biografia i del que deien els diaris, i setmanaris, de l’època sobre la mort del nostre amic.  Curiós veure  el tractament que fa cada publicació de la notícia, segons el tarannà de cadascun.

 Per veure la biografia una mica més extensa, en Ragón, qui no havia de ser, aquí us ho explica, pàgina 180:         Terrassencs del 1800

Aquest llibre va ser publicat l’any 1933. L’any 1962 en Miguel Palomares Tirado també va publicar un llibre amb biografies de terrassencs il·lustres. No cal que el llegiu, ja que el que diu és una còpia fil per randa de l’escrit d’en Ragón, però permeteu-me que us copiï el paràgraf final d’en Palomares: “permítasenos que, fieles a nuestras convicciones, dejemos aquí constància de nuestro pesar, por que, hijo de padres católicos, que le inculcaron la Religión de nuestros mayores, muriese, como había vivido la mayor parte de su existència, en el escepticisme, sin los inefables consuelos de la Religión catòlica.” I acaba perdonan-lo: “¡Posiblemente, teniendo en consideración sus congénitas virtudes humanas, sus naturales bondades, Dios misericordioso se apiado de su alma!” Toma del frasco, Carrasco!!!






I ara ve el fort de l’article, resulta que el bo de l’Antonio havia demanat que el seu enterrament fos el més senzill possible, però l’Ajuntament de l’època, presidit per una alcalde accidental, un tal Estanislao Jó i Mussons, va voler fardar d’Ajuntament podent (podent de poder, no de pudor) i va decidir fer un enterrament “por todo lo alto”: Acta del ple del 24 nov. 1910

I ara el que realment m’importa de tot aquest afer. L’Antonio Torrella pel que es veu no tenia altra família que una seva germana a qui deixà usufructuaria de vàries propietats però altra part va decidir que passes a mans de la Ciutat.
El llegat fou el següent:
El terreny delimitat per Rambla, Torrella, Gutemberg, per tal que l’Ajuntament i edifiqui una escola de primària, i si no pot ser, passi a mans de l’Institut Industrial per dedicar-ho a fins educatius.



Les cases dels carrers Gavatxons 9 i Cremat 16, per usos escolars, o les seves rendes per premis a treballadors pobres o beques per estudiants pobres, i de no poder ser tot això, que passin a poder de l’Hospital de Sant Llàtzer.




També llega a la Ciutat la seva biblioteca, una escrivania de plata amb l’estàtua de la justícia, i un estereoscopi amb les corresponents fotografies, tots els quadres a l’oli, els que contenen fotografies i la estàtua de la Venus de Milo.
Val molt la pena llegir com l’acta del ple del dia 25 de gener del 1911 descriu les donacions d’en Torrella, tal com consta en el testament que va fer davant el notari Ramon Estalella i Trias, el dia 11 d’abril de 1910.


I ara faré una mica de brega.
De com va acabar el terreny de Rambla, Torrella i Gutemberg, tots ho sabem. Actualment un gran edifici de comerços i habitatges. (Perdona’ls Antonio Torrella)
La casa del carrer Gavatxons 9, usos varis.
La casa del carrer Cremat 13 és un forat per entrar a la plaça de la Torre del Palau.
La biblioteca, està a la Central degudament catalogada i amb constància del nom de qui va cedir els llibres? Existeix un fons bibliogràfic Antonio Torrella i Maurí?
L’escrivania de plata amb l’estàtua de la justícia, la Venus de Milo, l’estereoscopi amb les corresponents fotografies, les fotos i els quadros, estan degudament catalogats al Museu de Terrassa i també consta el nom del donant?
Tal vegada la directora de la Biblioteca Central, i el director del Museu de Terrassa ens en podrien fer cinc cèntims.
Si algú llegeix aquest petit reportatge i coneix a algun dels responsables de la Biblioteca o del Museu, us agrairia m’ajudéssiu a poder aclarir els meus dubtes.

P.D. Si la casa del carrer Gavatxons la va donar el nostre amic Antonio J. Torrella, perquè porta el nom de casa Geis?


dilluns, 20 de febrer de 2017

L'APARADOR DE LA FARMÀCIA VIDAL (COLL)

L'APARADOR DE LA FARMÀCIA VIDAL (COLL)

El dia 30 d’octubre del 1894 el farmacèutic Artur Vidal es dirigia a l’Ajuntament de Terrassa per tal que li donessin permís per construir un aparador a l’exterior de la seva farmàcia, situada al carrer Cremat núm. 3, també coneguda com a farmàcia Coll, on exposaria material farmacèutic. 


L’autor del projecte de l’aparador és l’arquitecte Juan B. Feu.
I aquesta és la petició que fa el senyor Vidal:

"D. Arturo Vidal, vecino de la presente Ciudad, habitante en la Plaza Mayor y Calle Quemada nº 3, y propietario de la Farmacia existente en la propia casa, a V. S. Atentament expone: Que deseando adosar en el piso bajo de la fachada de la casa anteriormente mencionada, un muestrario para objetos farmaceuticos conforme a los planos que por duplicado de emplazamiento, planta, alzado y seccion al efecto se acompaña, y mediante el pago de los derechos correspondientes, a V.S. suplica se sirva conceder la competente autorizacion para llevar a cabo la indicada obra.
Gracia que el infrascrito espera alcanzar del justo y recto proceder de V.S.
Tarrasa 30 Octubre del año del sello  (1879)
Signat: Arturo Vidal."



La seva petició, és a dir l’expedient, és llegit al ple del mateix dia i passa a la comissió de foment perquè hi diguin la seva.
Fins aquí tot està documentat. Ressenyat a l’acta del ple, certificat que passa a la comissió de foment, però a partir d’aquí, aquest expedient ja no té continuïtat.


L'espai en blanc que hi ha a partir de "El Secretario" ens indica la falta de resposta per part de la "M.I. Comisión de Fomento".

Així doncs, la comissió no dóna resposta i l’expedient queda incomplet i l’aparador no es realitza.
Es va fer endarrere el senyor farmacèutic? 
Va ser el senyor  Joan B. Feu  qui es va desdir?
Els hi varen fer veure que la proposta no tiraria endavant? 
Varen tenir por que l’arquitecte municipal, en aquella data Lluís Muncunill, els hi negués el permís? 
Fos pel que fos, la qüestió és que la petició de fer un aparador a la farmàcia no va prosperar i tan sols va quedar com a un projecte dels molts no realitzats a la nostra ciutat.
Us deixo uns muntatges de com hauria pogut quedar, vosaltres sabreu si hagués valgut la pena fer-ho o no.






Font de consulta: Expedient OM 201/1894 ACVOC
Fotos de l'autor.
Rafael Aróztegui i Peñarroya 
Febrer 2017.