Crec que per el seu interès, i per la gran participació que ha tingut aquest tema en el facebook, val la pena transcriure'l i conservar-lo en el meu blog.
El transcric tal i com s'han fet les entrades originals.
Què em podeu dir d'aquestes cases?
Manel Alcalà : Que s’han de rehabilitar. Necessites un arquitecte???
Menxu Satorres :
Estan al carrer Avinyó.
Santi Valbuena :
Carrer Avinyó, núm. 56...
José Casares : Hayyyy
si Yo tuviera pasta....
Lluís Satorras : Doncs que
és una tipologia molt interessant. Unifamiliars amb pati al davant: en recordo
d’altres al C/ Galvani, i altres llocs.
A més a més el coronament corbat, entrellaçat i potent els hi donen molta força.
Són del Muncunill?
A més a més el coronament corbat, entrellaçat i potent els hi donen molta força.
Són del Muncunill?
Joaquim Verdaguer : Algun
veí pot donar-nos més informació
Lourdes Plans : N’hi ha
una de reformada que ja no has fotografiat. En Rafel Comes potser sap l’arquitecte i l’època de construcció.
Montse Miró : Aquestes
cases deurien ser de protecció oficial oi? El carrer Martín Diez també n’havien
però ja no han queda cap
M. Mercè Compte :
Carrer Avinyó, una d’elles s’ acaba de vendre a finals d’any... Q jo sàpiga, no estan catalogades..
Joan Soler : Li diuen
“les cases angleses”.
Montse Miró : Dons jo he viscut 56 anys amb
una casa anglesa!
Jo : Cases angleses pel fet de tenir un petit pati al davant de
la casa. Com les del carrer Sant Jaume.
Asuncion Ferrer : Aquestes
cases ,tenien de anar totes a terra, però per sort ,no es van tirar per la
crisis, estaven ja venudes a una constructora ,crec que el final no es va acabar
de fer hi ara nomes es habitada una, d’aquestes cases nomes en queden quatre i
eren set , hi en diuen las cases del Dimoni, a mi en va dir ,una senyora gran,
que en deien aixis , perquè las va fer un alemany ,que tenia la cara molt
vermella i li deien el dimoni, , no estan catalogades i estan en peu de miracle
i es una llàstima , i quant las van fer no hi havien ,encara vivendes de
protecció oficial, jo crec que son fetes d'abans de la guerra
Asuncion Ferrer : Me fet
il·lusió,veure la foto ,jo he viscut tota la vida ,molt apropet i cada vegada
que hi paso les volia retratar , per posar la foto, que en sap mol greu ,que acabin
enderroca les que estan en venda
Anna Valls : Estan en
venta! Estan a Fotocasa!!!
Asuncion Ferrer
: I aquesta fotografia ,fa poc que esta
feta ,perque la que esta tapiada hi havia un prunus molt gran i el vent se’l va
emportar
Jordi Tudela : Són al
costat de casa meva
Joana Valero : Jo vaig estar a punt d´anar a viure davant mateix.
Jo : Asuncion Ferrer,
aquesta foto l’he feta aquest matí.
Anna
Valls : ho pots veure en aquest enllaç:http://www.idealista.com/27718397
Jo : la nº 62 l’han conservat i reformat
Marc Ferrer : Rafael,
diumenge vaig passar i vaig estar a punt de fer una foto per veure si sabies on
eren, perquè les vaig trobar molt interessants i ara, va i ho poses tu al
facebook. Que fort!! Si tingues diners, comprava una. Tenen pati al darrera?
Txavu Totxu : Fem
un verkami per comprar-les i posar la seu de la Fundació Rafael Aroztegui Peñarroya. Eps, que no el vull matar, però m’agrada com sona
el nom.
Jo : Marc Ferrer, sembla ser que una mica de pati si
tenen.
Txavu Totxu : Coi de google maps, al mòbil no acabo d’apreciar
bé.
Jordi Aróztegui
: Que estan al carrer d’Avinyò
M. Mercè Compte : Tenen
pati I safareig al darrera, petit...el bany tbé estava al pati, com les cases
antigues...
El
sostre son encavallats de fusta a dues aigues...
Lluís Paloma : estan fetes una coca...
Asuncion Ferrer : Bon dia,
fins fa uns quatre o cinc any , a les dues del mig ,si vivia i en bones
condicions ,ara son cases velles i si no si viu de seguida perden, l’Última si
que jo no recordo qui hi vivia ,els últims van ser uns gitanos quant aquí el
segle XX ,vam tenir l ‘ocupació de moltes cases i desprès la van tapiar , tenen
pati tambe el darrera
Joaquim Verdaguer : No es
feu il·lusions. Seran enderrocades perquè l’Ajuntament no està per la feina, sinó
ja veieu que va passar amb la Casa de Cal Santiago del carrer Major de Sant
Pere que era la casa més antiga de Terrassa.
Oriol Estripaboires : Anava a fer el
mateix comentari Joaquim Verdaguer! Ara bé, Cal Santiago la més antiga
de Terrassa!? Aquestes cases, de quin any deuen ser?
Asuncion Ferrer : Aquestes
cases no son de las mes antigues ,ni molt menys ,deuen ser de l’any 1929 , però
tenen una estructura bonica i arreglades quedarien molt be ,per sort quedarà la
reformada , com a mostra de les set cases del dimoni
M. Mercè Compte : Bona
tarda, avui per altres qüestions he visitat l’arxiu comarcal i he mirat per
sobre l’Inventari de la sèrie d’obres particulars (1844-1950) d’arquitectes...no
he localitzat directament les cases en qüestió a primera vista, però es podria
mirar per arquitectes i c/Avinyó si les trobem...qui tingui ganes i temps ja ho
sap...he vist que Melcior Vinyals i Coll i Bacardí en tenen en aquest
carrer..no ho crec que sigui el cas, però....
Asuncion Ferrer : Jo, crec
que parlant amb els últims que hi han viscut ,potser ,podria ,saber mes coses,
jo ja os vaig dir ,que una senyora en va dir que las havia fet un senyor
alemany ,ara no se si era el paleta ,l’arquitecte o l’amo ,i tenen de ser fetes
entre el 1930 , 1940 ,però jo crec que son de finals dels vint
Vicenç Pla : El carré Avinyó a la dreta
Jo : MMercè Compte Barceló, ja tinc el nº d’expedient
i demà aniré al comarcal.
Joaquim Verdaguer : Oriol Estripaboires, aquestes cases, d’estil modernista,
son de la primera meitat del segle XX i, si, la Casa de Cal Santiago era la mes
antiga de Terrassa del segle XVI o XVII.
Oriol Estripaboires : “Les
cases de terra de Terrassa per terra...” Va ser un crim el cas Cal Santiago! I
aquesta casa cantonera del carrer del Vall amb carrer de la Rutlla, deu ser
força antiga també... a vàries finestres hi consta la data “1568” i a la
cantonada hi ha un escut amb un gos, no deu venir dels Cadell, no? per l’època bé
ho podria ser...
Asuncion Ferrer : aquestes
cases del Carrer Avinyó ,no poden ser de meitats del Segle XX, jo les recordo
de tota la vida
Rafel Comes : Tinc un
company d’escola, Ramon Sanromà i un germà seu, aficionat a cantar òpera que ha
actuat en l’Ateneu, que van néixer i viure en una d'aquestes cases. Aquesta
tarda que havia d’anar a l’Arxiu Històric ho he aprofitat per buscar-les en els
permisos d’obres del carrer Avinyó. No ha estat difícil de trobar malgrat que
en el permís no consta numero de carrer encara, però sí que hi ha un plànol de
situació que fa que no puguem errar-nos. El permís d’aquesta obra es va demanar
a finals de 1925. Curiosament el dibuix de façana les cases tenen la part
superior rectilínia encara que després es van fer ondulades. L’arquitecte va
ser el sabadellenc Josep Renom i Costa ,llavors arquitecte municipal de
Sabadell. Adjunto part del plànol d’obres. El propietari del terrenys i de ben
segur també el contractista va ser Joan Llach i Masdeu. Els Llach eren una
nissaga de paletes, republicans, que provenien de Manresa. No us n’explico més
perquè el tema pot ser motiu d’un article al Bocamoll, més ara que tinc una
lectora interessada. Gràcies Asuncion. De vegades, un no sap si el que escriu
interessa algú i quan veus que sí, sentim justificada la nostra feina.
Vicenç Pla : Perfecta la decumentacio!!
Joan Soler : Al final, la
documentació de l’Arxiu de Terrassa no enganya . A
tots els interessats, no perdeu l’oportunitat de venir-lo a visitar. O busqueu
Arxiu Comarcal del Vallès Occidental a Facebook. Per cert, som aquí:https://www.facebook.com/.../Arxiu.../347046952145491... Au, ja us he fet propaganda!
Lourdes Plans : Joan Soler Jiménez, la documentació de l’Arxiu no enganya mai, només s’ha de saber entendre-la i explicar-la (aquí ja poden començar els problemes).
Gal·la Placidia : Carrer Avinyò?
Jo Tal com l’arquitecte Josep Renom i Costa havia dissenyat la
façana d’aquestes cases.
Gal·la Placidia : Jo coneixia
la noia que vivia a la primera baixant de la carretera de Montcada. El pare es
o era fotògraf, si no recordo malament. Però el nom no.
Asuncion Ferrer : Quantes
ni han el disseny,perque ni havien set de cases ,sempre sen dit las set cases
del dimoni ,i jo las recordo perfectament , ara vaig a passar pel davant ,que
vaig a català
Jo El projecta original era de 5 cases. Ara bé,
també la façana havia d’acabar recta i va acabar segons es veu a la foto.
Asuncion Ferrer : Es ,que
fins fa quatre o cinc anys estaven habitades , ara jo la primera no recordo qui
i vivia ,perquè va ser la primera, que es va deixar de viure ,la van tenir
llogada i desprès ,va ser ocupada. I estàs segur que eren aquestes cases? Las del plano, el
carrer Avinyó a l’altre banda ni havien de cases totes igual es ara a davant no
tenien jardí
Gal·la Placidia : Jo repartia cartes i recordo que tenien un gos bastan gros
pero no la ocupaven. Fa uns 25 anys
Lluís Satorras : Que mono
el Projecte amb les 5 casetes en filera, Rafael. I com no podia ser menys, pel
cognom, d’un arquitecte sabadellenc, autor del mercat central i de la Torre de
l’aigua, juntament amb l’enginyer Izard, avi del nostre conciutadà Gabriel
Izard!
Jo Lluís Satorras, presentaven
un projecta i un cop aprovat feien el que volien. En aquest cas ni la façana ni
la teulada es corresponen amb el projecta original.
Lluís Satorras : Sì Rafael, el dibuix era un tràmit, el projecte el tenien
al cap o el desenvolupaven a l’obra. I molt bé com es veu en aquest cas.
Moníssima la secció! Té copyright?
Manel Alcalà : Ara no pots
fer un pet si no acompleix tots els requeriments del Codi Tècnic de l’Edificació.
Jo : Lluís Satorras i Manel Alcalà, tota la història del projecta és
rara. El propietari, en Llach, presenta el projecta el 2 de desembre de 1925. l’arquitecte
municipal, en Viñals, ho aprova el dia 3 de desembre i el ple de l’ajuntament
hi dona el vist i plau el dia 10 de NOVEMBRE del mateix any. Estrany, no ?
Jo : Aprovació d’en Melchor Viñals, arquitecte municipal
Jo : Conformitat del
ple
Manel Alcalà : En aquell temps no hi havien
tants calendaris de taula com ara i es devien malfixar.
M. Mercè Compte : Rafael Aroztegui Peñarroya, els projectes q
estic revisant també tenen aquestes temporalitats entre dibuix, sol·licitud
construcció I aprovació..
Jo : Sí, però aquest el varen aprovar 22 dies
ABANS de que el presentessin.
Asuncion
Ferrer : Avui quant he passat pel davant , hi estat mirant i potser si, que
eren cinc, perque el n° 64 , si que la van reformar i van fer façana , pero les
altres dues potser no que no pertenexien ,aquest grup de cases,
Joan
Soler : Rafael Aroztegui Peñarroya per acabar de fer-ho bé, pots citar la
font original? És a dir el número d'expedient i any perquè qui vulgui en pugui
veure l'original a l'Arxiu?
Jo : Si
voleu comprovar-ho personalment us dirigiu alArxiu Comarcal
del Vallès Occidental,
i demaneu l'expedient d'obres OMOB 151/1925. Allà qualsevol membre de l'Arxiu
us atendrà amb molta amabilitat i paciència per els que, com jo, som
"novatos" en casos d'investigació.
Joan
Soler : Excel·lent!!
Jo :
Ara la pregunta podria ser com sabia que es tenia de demanar precisament aquest
nº d'expedient. Doncs la resposta és molt fàcil, ho vaig demanar a l'Arxiu
Municipal Administratiu, a on son tan amables i pacients com a l'Històric.
Joan
Soler : Extraordinari!!!
Quici
Simó : Que et podriem dir? Que estan fetes runa. Una llàstima !
Jo :
Les actes dels plens del mes de desembre del 1925 no estan digitalitzades.
Francesc
Xavier Valldeperas : Aquestes tres cases, están a Rubí, al carrer del General
Prim, en la casa de l’esquerra, en els anys cinquanta i havia una perruqueria
de senyores, Cala Ibanyez.
Jo : Francesc Xavier Valldeperas Roig, les d'aquesta foto estan al carrer
AVINYO de Terrassa.
Francesc
Xavier Valldeperas : Si, tens raó, m’havia confós, a Rubí a on t’he dit, i han
tres cases molt semblants, per aixó m’he liat. Tot i que soc veí d’aquestes,
dons visc al carrer del Pare Font d’aquí Terrassa.
En Rafel Comes a la revista BOCAMOLL (Associació Veïns Segle XX) del mes d'abril 2015, ens explica :
NOLES CASES
DEL DIMONI
Recordo que ja de
jovenet, quan cada dia hi passava pel davant per anar a treballar, em cridava
l’atenció la renglera de cases angleses
que veia al carrer
d’Avinyó, entre Sant Sebastià i Lepant. El pati o jardinet del davant, la
escaleta per accedir a l’entrada, però sobre tot
les formes
corbades que coronaven la façana. Fa unes setmanes, l’amic Rafel Aròztegui,
encetava un debat a facebook sobre aquestes
cases en preguntar
qui en sabia alguna cosa. Una colla de persones van posar-hi cullerada entre
elles la veïna Assumpció Ferrer, la historiadora M. Mercè Compte, jo mateix i altres
i fins i tot l’Arxiu Històric, ara ubicat al
nostre barri, la
qual cosa li dona popularitat i prestigi. En el número 58 d’aquestes cases que
portaven numeració del 56 al 64, conegudes
popularment per
les cases del Dimoni hi vivía llavors amb els seus pares un company meu
d’escola de cal Artigas, Ramon Sanromà i Canal, una seva germana Montserrat, un
altre germà el Joan que ara deu ratllar els setantaset anys que cantava òpera i
que encara fa poc el vam sentir actuar amb els Amics de l’Òpera a l’Ateneu
Terrassenc. Joan Sanromà, al final
de la seva vida
professional, s’independitzà de Laborlana, (Ca l’Ullés) situat a la carretera
de Montcada/Prim on treballava i establí un negoci propi de llanes de labors en
una nau de cal Sala i Badrinas, Llanes Paloma,
que era client de
la meva empresa. Sanromà tenia per soci Jordi Puig i Pascual un apreciat veí
del barri que morí fa onze anys per una
desgraciada caiguda dins d’un autobús
per una frenada sobtada. L’última germana Sanromà, la Montserrat, era l’última
resident d’aquestes cases.
En deixar-la el gener del 2011 quedaren ja
totes deshabitades.
Les cases del dimoni que no han estat reformades,
envellides pel temps i el progressiu abandonament, amb okupes inclosos, tenen
avui dia un aspecte molt degradat i semblen pendents només del seu final
definitiu,
La Montserrat Sanromà ens ha comentat, però, que els
compradors de dues d’elles, 58 i 60 pensen reconstruir-les conservant la seva
façana. Consultat els permisos d’obres a l’Arxiu Històric, hem comprovat que el
permís
d’aquestes cases es va demanar a finals del 1925. Devien
ser construïdes, doncs, el 1926.
En la documentació del permís no figuren els números del
carrer, però sí un plànol de la situació que ens garanteix que correspon a
aquestes cases. El 1926, segons el plànol de la Guia Ballester, el carrer
Avinyò només era
obert fins el carrer de Lepant i possiblement aquestes
cases fossin les primeres construïdes en el tram del carrer Avinyó comprès
entre els carrers de Sant Sebastià i Lepant.
Curiosament en el projecte que acompanya la sol·licitud
de permís, en el dibuix de la façana els coronaments eren rectilinis, encara
que a l’hora de la veritat es van fer corbats. Les cases, molt estretes, (4,50
m.), compartien un
pati de llums i un dels tres dormitoris no tenia ventilació
exterior. Curiosament, el permís d’obres és només de 5 cases i no set com es
van fer (les dels números 66 i 68 que ja són reformades
també ho eren). No sabem si el promotor va fer d’estranquis dues cases més de
les planejades o bé va demanar un permís complementari). L’arquitecte no era
com d’antuvi suposàvem, Muncunill ni tampoc cap arquitecte de la ciutat, sinó
el sabadellenc Josep Renom i Costa. Josep Renom (1880-1931) va ser arquitecte municipal
de Sabadell des que tenia 30 anys fins la seva mort i va compaginar el càrrec amb
el de professor de l’Escola Industrial de
Sabadell.
Va projectar edificis tan emblemàtics d’aquella ciutat
com el Mercat i la Torred’Aigües.
El propietari del terreny on van construirse, i de ben
segur també el contractista de les obres, va ser Joan Llach i Masdeu. Acabarem explicant
qui era aquest Joan Llach, els seus orígens i el seu entorn familiar i social.
L’avi de Joan Llach, Francesc Llach i Vinyas era nascut a
Manresa i es va casar amb una terrassenca, Anna Figueras i Aliguer. El pare de
Joan Llach, Ignasi Llach i Figueras ja va néixer a Terrassa, era paleta, emigrà
a Cuba
el 1909 i retornà a Terrassa el 1924, on morí l’any
següent. Va tenir dues esposes, Emília Marsal i Valls i Magdalena Masdeu i
Mora, la mare de Joan Llach.
Joan Llach i Masdeu era un paleta d’idees republicanes
casat amb Lluïsa Sallés i Sitges. Tenia el cabell i les celles de color roig,
per això, li van posar el malnom de dimoni a ell i a les cases que va
construir. Un seu fill,
Francesc Llach i Sallés, advocat, va néixer el 1913 a
Camagüey (Cuba). A diferència del seu pare tenia idees tradicionalistes, quan
la Guerra Civil, va ingressar voluntari al Terç de Montserrat on va ascendir al
grau de tinent
Una bala el matà a Villalba de los Arcos el 24 d’agost de
1938. Tenia 25 anys. Un cunyat de Joan Llach, casat amb una germana de la
Lluïsa, Jaume Ribera i Molins, serraller, era el 1928 president de la Casa del Poble
de Sant Pere, i el 1931 fou elegit regidor de l’Ajuntament de Terrassa per
Esquerra Republicana
Un cosí de Joan Llach i Masdeu, Joan Llach i Feliu,
paleta, fill del seu oncle Salvador Llach i Figueras, també paleta,
representant a la Fraternitat Republicana Federal de Sant Pere,va ser elegit
regidor en la llista d’Esquerra Republicana a les eleccions municipals de 1934.
Rafel Comes